JAUME TOMÀS, DIRECTOR TÈCNIC DE LA FEDERACIÓ ANDORRANA DE BASQUET

La nostra reivindicació és que trobem a faltar recursos.

Des del 2011, Jaume Tomàs va pujar a Andorra al carro del Bàsquet 3x3 a nivell internacional, tot participant a la primera reunió de París per a regular aquesta modalitat esportiva.

13 de abril de 2017

JAUME TOMÀS, DIRECTOR TÈCNIC DE LA FEDERACIÓ ANDORRANA DE BASQUET
Jaume Tomàs

Des del 2011, Jaume Tomàs va pujar a Andorra al carro del Bàsquet 3x3 a nivell internacional, tot participant a la primera reunió de París per a regular aquesta modalitat esportiva. En l'actualitat, al país hi ha unes 70 llicències femenines i unes 350 llicències masculines del 3x3. Per a compartir precisament els reptes i les inquietuds a l'entorn del 3x3, parlem amb Tomàs.

Tota una vida dedicada al bàsquet, oi?

Porto ara 25 anys dedicat al bàsquet. Algunes èpoques ho he compaginat amb funció pública. Des de fa 8 ó 9 anys compagino el Club de Bàsquet MoraBanc i la Federació.

Quins serien els moments més significatius de la teva carrera esportiva?

La medalla de bronze els jocs dels petits estats de Xipre el 2009, quan era seleccionador. L'organització del Qualifier 3x3 l'any passat va ser una fita important, la primera vegada que vam jugar un campionat del món. Em quedo, de tota manera, amb el dia a dia. Ara entreno petits que és el que m'agrada realment i la seva mirada, la primera cistella en un partit oficial és equiparable a qualsevol medalla.

Quins valors treballa l'esport?

Aquí a Andorra és una eina d'integració social claríssima. És el lloc on no hi ha diferències. Amb l'esport es treballa la cultura de l'esforç, que hi ha tot un recorregut a fer per a poder arribar a la meta. I, en bàsquet, el treball en equip, la cooperació, haver de conviure amb els defectes i les virtuts dels companys, i sentir-se part d'un engranatge. I això cada vegada costa més, som més individualistes, i els nens més competitius, has de ser el millor en tot. Els esports col·lectius fomenten adonar-se que jo sóc millor en una cosa, però que el que tinc al costat és molt bo en una altra. I si sumem les dues habilitats fem un bon grup.
Què és el bàsquet 3x3?

És una modalitat esportiva que s'ha jugat tradicionalment al carrer i que FIBA arriba un moment que es proposar regular i que a llarg termini es converteixi en modalitat olímpica per a conviure amb el bàsquet tradicional. A nosaltres ens ha anat bé per diversos motius: per un tema econòmic, perquè la durada dels partits és limitada, i ens donava l'oportunitat de fer quelcom més: sortir del nucli de petits països. I després de cinc anys, hem participat en campionats del món, d'Europa. Ens hem atrevit a organitzar-ne aquí. Hem jugat contra Estats Units, Rússia, Brasil, Xina, Argentina, França, Espanya... I hem guanyat a la Xina, per exemple, i és una bogeria.

Tota una heroïcitat.

Cada vegada que hem jugat un campionat internacional, i potser el que més ens ha marcat van ser els Jocs Olímpics de la Joventut de Nanjing (Xina), al 2014, que vam anar amb noies i nois menors de 18 anys, ens vam adonar que podem competir amb els millors. I ens hem fet un nom.

Quina és la recepta?

Tot això nosaltres ho movem amb la passió. Però també necessitem recursos. Llavors s'ha de trobar l'equilibri. Segurament ara es farà públic que el 2020 el bàsquet 3x3 serà olímpic. Nosaltres estem molt ben situats per a competir-hi. Ara lluitem per a ser olímpics als jocs olímpics de la joventut de Buenos Aires el 2018. Tot això fa 10 anys ens hagués semblat una bogeria, ara ens sembla el més normal del món.

El meu lema és que per estar bé t'has de rodejar de bones persones

I de recursos, com aneu?

Ens dóna energia haver-nos fet un nom en el 3x3 i també ens dóna molta energia el fet de tenir la sensació que anem permanentment contracorrent. El Comú d'Escaldes ha apostat molt per nosaltres. El departament d'esports de govern també. És el nostre major espònsor, Andorra Turisme, Vall Banc ens va salvar la vida aquest any. És increïble el que estem fent. Amb els pocs recursos que tenim. Som una petita federació esportiva. Acabem fent bé les competicions. Ens tornem bojos per a poder arribar al lloc on hem de jugar el dia que ens toca. Amb els pocs recursos que tenim, el que hem estat capaços de fer!

Quines són les properes fites rellevants?

Tenim el campionat del món femení, el campionat sènior masculí a Nantes. Tenim els campionats d'Europa i dintre d'aquests, que són quatre. Després tenim la fita d'acollir al país un pre-europeu amb 21 seleccions nacionals el 24 i el 25 de juny. Algunes amb una complexitat logística complicada com poden ser Israel o Turquia. Andorra de per si és un país organitzador molt bo, no només a nivell del 3x3. Per la capacitat hotelera, bons preus, poques distàncies. A poc que la part humana estigui a l'alçada, la competició sempre és un èxit.

Així que trobeu a faltar recursos...

La nostra reivindicació és que trobem a faltar recursos. Algú que, a part de Vall Banc o del Comú d'Escaldes, apostin pel 3x3. La carències estructural és que a qualsevol país del món això desgrava. Com empresari dones diners i pagues menys impostos. Aquí a Andorra és a fons perdut i amb la crisi que hi ha, la gent dóna molt poc. Has de moure influències, llavors. Però nosaltres no hem volgut jugar amb aquest joc. Sempre hem volgut ser corporatius i tenim un projecte i hi apostes o no hi apostes.

El que hem fet aquests 5 ó 6 anys té molt valor. Bona part dels nostres diners són públics i amb aquests fons no es pot jugar. Has de ser molt conseqüent amb allò que fas i mirar com te'ls gastes. El 3x3 crec que pot ser una forma de promoció del país molt bona. A nivell esportiu ens dóna èxits que no tenim amb cap altra modalitat esportiva respectant-les totes absolutament. Ens agradaria que a nivell intern es valorés una mica més. Recordo un reportatge que es va fer a la FIBA titulat "A Cinderella Story". I la Ventafocs del moment érem nosaltres. No sé si té data de caducitat, nosaltres intentarem que sigui el més lluny possible, però si sortim no tornarem a entrar.

Andorra, doncs, és reconeguda internacionalment per aquest esport.

Altres països, com Espanya, ens demanen assessorament. A la FIBA el nostre exemple li va molt bé. Un país petit que no tenen pràcticament res ha arribat fins aquí.

Hem rebut abans felicitacions d'altres països, com la Xina, que d'aquí. A vegades, no sabem valorar el que tenim aquí. El sector privat no acaba d'apostar i el sector públic ha de repartir les ajudes. El Comú d'Escaldes sí que aposta per nosaltres. A vegades tinc la sensació que estem conduint un Ferrari a la velocitat d'un dos cavalls.

Què és el més important en la teva vida?

Per a mi, l'important és ser feliç. La felicitat depèn de tants paràmetres que tu no pots controlar: que els teus estiguin bé, que trobis equilibri entre el que dónes i el que reps. El meu lema és que per estar bé t'has de rodejar de bones persones, més vàlides o menys, més capaces o menys, més formades o menys, més guapes o més lletges, però al final que siguin bones persones.